De mare a mare

Quan em van donar al Jon en braços aquell matí d'agost em van venir moltes coses al cap, però una d'elles va ser…. Déu meu, com m'estima la meva mare! Perquè em resultava gairebé increïble que aquella personeta , al segon de vida ja hagués arribat al nivell d'estimació d'altres persones que feia 15,25 o inclús 32 anys que coneixia i perquè realment fins que no vaig ser mare no vaig saber, de veritat, quant m'estimes. I des d'aquell moment vaig tenir clar que mai ningú m'arribaria a estimar de la mateixa manera que tu. Em podrien estimar com un pare, com un marit, com una amiga…però mai com una mare.
Així que aquest petit relat és per tu, mare, mamà, mami, ……MAMA.
Perquè fins que no he vist com em sento després de renyar la Naia,no he sigut capaç d'entendre com et pots sentir quan ens barallem tu i jo.
Perquè només ara puc entendre allò d'aquell dia quan et vas enfadar tantíssim per no sé quina cosa i dos minuts després al marxar, em vas fer un petó i em vas desitjar que ho passes bé. De què t'estranyes? - vas exclamar al veure la meva cara de sorpresa. Que estigui enfadada no vol dir que no et segueixi estimant i vulgui el millor per a tu. Ara, mama. Ara ho entenc.
Perquè només ara sé com se m'omple el cor quan els meus fills em demanen quelcom, i puc entendre com d'orgullosa et sents tu quan et demano alguna cosa i m'ajudes de la millor gana sense esperar res a canvi.
No t'he donat  mai les gràcies per la teva paciència i per saber llegir-me entre línees sense dir-te una sola paraula, no t'he dit que quan feia alguna cosa mal feta d'amagat , t'esquivava la mirada perquè sabia que només d'un cop d'ull te n'assabentaries i que pensava que aquest do te'l regalaven amb el títol de mare però jo, després de 4 anys en el rol, encara el busco sense trobar-lo i em pregunto, com coi ho feies? És més, com coi ho segueixes fent ara???
Ara que la mare soc jo m'adono amb absoluta certesa que m'agrada ser mare però que no vull deixar de ser filla. I Ara que la vida t'ha fet iaia, saps que per mi ,àvia només hi ha una i no li trauré el títol de la millor del món; però ara que et conec en aquest nou paper, si volguessis rebatejar-te hipotèticament com a àvia en lloc de iaia, ho acceptaria. Amb això crec que no cal dir res més.
I ara no penso dir-te totes les coses bones que tens perquè sinó aquest relat es tornarà insuportablement ensucrat i ja no seria el meu estil. Ben cert és que hi ha mil actituds que no comparteixo, potser el motiu sigui que m'assemblo massa a tu en aquestes actituds o potser no. Potser tan sols és que encara no m'ha arribat el moment de compartir-les i que el temps encara ha de seguir canviant el meu pensament. Tan se val perquè, jo no hagués pensat mai que arribaria el dia en que ens solaparíem les frases al dir alhora i en la mateixa entonació les paraules exactes. Tampoc  hagués dit mai que a les fotos que recordo de petita, tu eres més jove del que  jo sóc ara i que la idea mental que jo tenia de tu en aquell moment com a adulta i com a mare, és la que tenen els meus fills de mi ara. I no m'ho acabo de creure perquè jo et recordo com si fossis gran (i jo no m'ho sento) i no em puc imaginar com, en realitat ara ens assemblem tant i tant. Les meves mans amb el pas del temps s'han convertit en les teves,(aquelles que sempre m'havien agradat tant perquè són fines i delicades)  i el primer cop que al mirar una foto em va semblar que em mirava a mi mateixa quan en realitat eres tu ,vaig pensar que havia començat el principi del final ;però el segon cop que em va passar no va resultar tan dramàtic i increïblement el tercer cop no va ser pas tan lleig; perquè tu de lletja no en tens res.
Els nostres moments perfectes, els que recordo estel·lars, son senzills i quotidians, però son els que m'inunden de tendresa, de nostàlgia i de desig de que res canviï. Em quedo amb la teva olor a Rochas i amb les cançons de Pimpinela des del radiocasset de la cuina , amb les trenes de diumenge i  també amb els esmorzars a la granja després de deixar a la nena a la "guarde" o amb els dinars a les quinze nits durant aquests pocs matins d'escapada, amb les pentinades al sofà de casa teva i amb les teràpies de flors quan ja saps el que em passa sense necessitat de testar-ne cap, amb les teves carmanyoles de menjar que m'omplen la nevera i amb els moments de ser només filla!
Parlant d'això, com a filla no sóc perfecte, se que sóc dura amb tu, molt. Més que amb ningú ho he sigut mai. Però m'has mostrat sempre un llindar tant alt en el que es refereix a fortalesa, autonomia, capacitat d'organització, decisió i emprenedoria que crec que pots amb tot i això fa que em mostri de vegades, segons tu, ferotge enfront teu quan detecto debilitats. És cert, ets humana i tens punts febles. Jo també els tinc i aquest és un d'ells.
Tampoc entenc  perquè als meus fills els dic 1000 vegades al dia que els estimo mentre els omplo de petons i en canvi a tu (ni a cap adult) no em surt verbalment ni un sol cop, encara que per descomptat ho pensi. El nostre camí no ha estat una bassa d'oli però de fet, m'atreveixo a dir que tampoc massa difícil. Jo no sóc suau, però tu tampoc. Cadascuna lluita i demostra les seves febleses de maneres diferents, oposades habitualment però amb el mateix objectiu: fer-se entendre i defensar el seu parer. La gran sort es que tot i les inacabables batalles mare-filla, estem sempre disposades  a fumar la pipa de la pau.
T'agraeixo que fossis forta per refer la teva vida quan va caldre i posessis al meu costat a algú tan excepcional com el papa. Què t'haig de dir jo del papa? Ja ho saps, em te el cor robat i deixant apart la brometa històrica de que es va enamorar de mi ; saps que tot el mèrit va ser i segueix sent teu.
T'encoratjo a seguir buscant la veritat de tot allò que t'envolta i encara t'encoratjo més a saber perdonar i oblidar quan calgui per tal de mantenir el que és veritablement important al nostre costat. Sé que ho fas, m'ho has demostrat i has estat de 10. Bé, no ens embalem....de 9'5.

Per acabar vull relatar-te  una petita escena que corre per la xarxa: per creuar un riu d'aigües turbulentes una mare li diu al seu fill
- "dóna'm la ma". I el fill li contesta : - "no mare, dóna-me-la tu, perquè si jo te la dono és possible que amb la força de l'aigua te la deixi anar. En canvi si me la dones tu, sé que mai em deixaràs caure"
Com a filla, desitjo que sentis aquesta mà ben ferma i que sàpigues que mai, mai te la deixaré anar. Feliç dia de la mare. T'estimo.

Cervezas y tiritas

CASO 1.
Miércoles por la tarde. Inicio mi turno con una urgencia muy picada….061, correr, sufrir por la vida del  paciente….al final, urgencia solucionada. Todo en orden.
Sigo con mi turno, tarde densa de visitas complicadas, la climatización del centro nefasta como habitualmente (lo sé, no puedo quejarme; peor estaría picando en una mina. Cierto), no me da tiempo a parar para hacer un pis ,ni para merendar (y si, ya sé que merendar es de niños, pero  ya sabéis que yo soy muy de menú infantil)
20:10h y la sala de espera de urgencias llena (la hora de cierre teórica son las 20:30, pero la hora de cierre real es al finalizar de visitar a todos los pacientes lógicamente)
Cogemos al siguiente. Mujer, treinta y pocos, consulta porqué haciendo bricolaje se ha clavado algo en el dedo. Se genera buen rollo desde el principio a pesar de que su caso nos está siendo complicado de resolver. Durante la cura las dos enfermeras que la estamos atendiendo comentamos que hoy es uno de esos días en los que nos mereceríamos tomar una cerveza al salir del trabajo y la paciente, de súper buen rollo enseguida dice -"por supuesto! Yo os invito!"
La cosa queda en nada puesto que enseguida le explicamos que era sólo un decir , que las dos tenemos obligaciones familiares y que al día siguiente entrabamos en turno de mañana y nos tocaba madrugar. Ella insiste amablemente y nos promete que ella misma nos llevará a casa.
Al final de la visita sin haber podido extraer el cuerpo extraño en su totalidad, le concertamos una nueva cita para seguir intentándolo. Perfecto! Adiós, gracias. Súper buen rollo. Mi compañera y yo salimos del trabajo esa noche con ganas de darnos un abrazo por el buen trabajo hecho durante todo el turno, salimos contentas, satisfechas y llegamos a casa con ganas de contar nuestro día pero sin cerveza con la paciente.
Llega el viernes y la paciente viene puntual a su nueva visita. El mismo buen rollo. Esta vez me ayuda otra enfermera y accidentalmente durante la cura me pincho con una aguja contaminada con la sangre de la paciente. Iniciamos el protocolo por bioinoculación que,dicho así parece algo rarísimo tipo meteorito proveniente del espacio que se ha metido en mi, estilo los 4 fantásticos más o menos (por lo que como mucho  espero me toque ser la mujer invisible y no La Cosa) pero en definitiva tan solo es eso, un pinchazo con una aguja. La chica se inquieta un poco y me asegura que no tiene ninguna enfermedad pero debemos seguir el circuito. Gajes del oficio, es lo que hay.
El protocolo de marras implica ciertos nervios, preocupación y pájaras mentales porque obviamente el riesgo nunca es cero, al menos no hasta tener los resultados de sus análisis en mi mano. Todo lo que sentí durante el trámite, en urgencias, mientras esperaba los resultados, lo que me vino a la cabeza de mi vida, de mis peques y blablá, os lo contaré en otra ocasión porque ahora no viene al caso de lo que quiero transmitir.
Y bien, todo negativo!  Yuhuuuuuuu! Enseguida llamo a la paciente desde mi teléfono personal (puesto que me notifican los resultados al día siguiente por la mañana; sábado y yo ya había anotado su número precisamente con tal objetivo y así lo había pactado con ella)
- Hola? Soy Cristina, la enfermera. La de ayer. Todo ha salido negativo así que puedes  estar tranquila.
- Y tú también- me responde ella sabiamente.
- Cierto, asiento yo.
- ¡Deberíamos ir a tomar esa cerveza para celebrarlo. Nuestra experiencia ha sido breve pero intensa!
PREGUNTA 1. ¿Es lícito ir a tomar esa cerveza, con esa paciente? ¿Puede una paciente cruzar por algún motivo la frontera a lo personal? Obviamente sólo si ella y yo así lo queremos, no? Si nos hemos caído bien de inicio y encima hemos pasado por una anécdota común fuera de lo habitual yo me pregunto, ¿Y Por qué no? ¿Si la hubiera conocido de juerga o de cajera del supermercado o en mi tienda de ropa habitual, me estaría planteando todo este rollo? ¿Tiene algo que decir el código deodontológico de mi profesión?  ¿Es este caso no ético o es algo que acaso se salga mucho de lo normal?
A mí, a priori no me ocasionaría ningún atisbo de que estoy obrando mal. ¿Y a vosotros?
CASO 2.
Misma historia, mismo caso. En lugar de paciente mujer, paciente hombre. Misma situación breve pero intensa, mismo buen rollo, misma invitación a una cerveza.
PREGUNTA 2. ¿Cambiaria vuestra decisión ahora que el paciente en cuestión es un hombre y yo, la enfermera en cuestión soy mujer y casada?