De mare a mare

Quan em van donar al Jon en braços aquell matí d'agost em van venir moltes coses al cap, però una d'elles va ser…. Déu meu, com m'estima la meva mare! Perquè em resultava gairebé increïble que aquella personeta , al segon de vida ja hagués arribat al nivell d'estimació d'altres persones que feia 15,25 o inclús 32 anys que coneixia i perquè realment fins que no vaig ser mare no vaig saber, de veritat, quant m'estimes. I des d'aquell moment vaig tenir clar que mai ningú m'arribaria a estimar de la mateixa manera que tu. Em podrien estimar com un pare, com un marit, com una amiga…però mai com una mare.
Així que aquest petit relat és per tu, mare, mamà, mami, ……MAMA.
Perquè fins que no he vist com em sento després de renyar la Naia,no he sigut capaç d'entendre com et pots sentir quan ens barallem tu i jo.
Perquè només ara puc entendre allò d'aquell dia quan et vas enfadar tantíssim per no sé quina cosa i dos minuts després al marxar, em vas fer un petó i em vas desitjar que ho passes bé. De què t'estranyes? - vas exclamar al veure la meva cara de sorpresa. Que estigui enfadada no vol dir que no et segueixi estimant i vulgui el millor per a tu. Ara, mama. Ara ho entenc.
Perquè només ara sé com se m'omple el cor quan els meus fills em demanen quelcom, i puc entendre com d'orgullosa et sents tu quan et demano alguna cosa i m'ajudes de la millor gana sense esperar res a canvi.
No t'he donat  mai les gràcies per la teva paciència i per saber llegir-me entre línees sense dir-te una sola paraula, no t'he dit que quan feia alguna cosa mal feta d'amagat , t'esquivava la mirada perquè sabia que només d'un cop d'ull te n'assabentaries i que pensava que aquest do te'l regalaven amb el títol de mare però jo, després de 4 anys en el rol, encara el busco sense trobar-lo i em pregunto, com coi ho feies? És més, com coi ho segueixes fent ara???
Ara que la mare soc jo m'adono amb absoluta certesa que m'agrada ser mare però que no vull deixar de ser filla. I Ara que la vida t'ha fet iaia, saps que per mi ,àvia només hi ha una i no li trauré el títol de la millor del món; però ara que et conec en aquest nou paper, si volguessis rebatejar-te hipotèticament com a àvia en lloc de iaia, ho acceptaria. Amb això crec que no cal dir res més.
I ara no penso dir-te totes les coses bones que tens perquè sinó aquest relat es tornarà insuportablement ensucrat i ja no seria el meu estil. Ben cert és que hi ha mil actituds que no comparteixo, potser el motiu sigui que m'assemblo massa a tu en aquestes actituds o potser no. Potser tan sols és que encara no m'ha arribat el moment de compartir-les i que el temps encara ha de seguir canviant el meu pensament. Tan se val perquè, jo no hagués pensat mai que arribaria el dia en que ens solaparíem les frases al dir alhora i en la mateixa entonació les paraules exactes. Tampoc  hagués dit mai que a les fotos que recordo de petita, tu eres més jove del que  jo sóc ara i que la idea mental que jo tenia de tu en aquell moment com a adulta i com a mare, és la que tenen els meus fills de mi ara. I no m'ho acabo de creure perquè jo et recordo com si fossis gran (i jo no m'ho sento) i no em puc imaginar com, en realitat ara ens assemblem tant i tant. Les meves mans amb el pas del temps s'han convertit en les teves,(aquelles que sempre m'havien agradat tant perquè són fines i delicades)  i el primer cop que al mirar una foto em va semblar que em mirava a mi mateixa quan en realitat eres tu ,vaig pensar que havia començat el principi del final ;però el segon cop que em va passar no va resultar tan dramàtic i increïblement el tercer cop no va ser pas tan lleig; perquè tu de lletja no en tens res.
Els nostres moments perfectes, els que recordo estel·lars, son senzills i quotidians, però son els que m'inunden de tendresa, de nostàlgia i de desig de que res canviï. Em quedo amb la teva olor a Rochas i amb les cançons de Pimpinela des del radiocasset de la cuina , amb les trenes de diumenge i  també amb els esmorzars a la granja després de deixar a la nena a la "guarde" o amb els dinars a les quinze nits durant aquests pocs matins d'escapada, amb les pentinades al sofà de casa teva i amb les teràpies de flors quan ja saps el que em passa sense necessitat de testar-ne cap, amb les teves carmanyoles de menjar que m'omplen la nevera i amb els moments de ser només filla!
Parlant d'això, com a filla no sóc perfecte, se que sóc dura amb tu, molt. Més que amb ningú ho he sigut mai. Però m'has mostrat sempre un llindar tant alt en el que es refereix a fortalesa, autonomia, capacitat d'organització, decisió i emprenedoria que crec que pots amb tot i això fa que em mostri de vegades, segons tu, ferotge enfront teu quan detecto debilitats. És cert, ets humana i tens punts febles. Jo també els tinc i aquest és un d'ells.
Tampoc entenc  perquè als meus fills els dic 1000 vegades al dia que els estimo mentre els omplo de petons i en canvi a tu (ni a cap adult) no em surt verbalment ni un sol cop, encara que per descomptat ho pensi. El nostre camí no ha estat una bassa d'oli però de fet, m'atreveixo a dir que tampoc massa difícil. Jo no sóc suau, però tu tampoc. Cadascuna lluita i demostra les seves febleses de maneres diferents, oposades habitualment però amb el mateix objectiu: fer-se entendre i defensar el seu parer. La gran sort es que tot i les inacabables batalles mare-filla, estem sempre disposades  a fumar la pipa de la pau.
T'agraeixo que fossis forta per refer la teva vida quan va caldre i posessis al meu costat a algú tan excepcional com el papa. Què t'haig de dir jo del papa? Ja ho saps, em te el cor robat i deixant apart la brometa històrica de que es va enamorar de mi ; saps que tot el mèrit va ser i segueix sent teu.
T'encoratjo a seguir buscant la veritat de tot allò que t'envolta i encara t'encoratjo més a saber perdonar i oblidar quan calgui per tal de mantenir el que és veritablement important al nostre costat. Sé que ho fas, m'ho has demostrat i has estat de 10. Bé, no ens embalem....de 9'5.

Per acabar vull relatar-te  una petita escena que corre per la xarxa: per creuar un riu d'aigües turbulentes una mare li diu al seu fill
- "dóna'm la ma". I el fill li contesta : - "no mare, dóna-me-la tu, perquè si jo te la dono és possible que amb la força de l'aigua te la deixi anar. En canvi si me la dones tu, sé que mai em deixaràs caure"
Com a filla, desitjo que sentis aquesta mà ben ferma i que sàpigues que mai, mai te la deixaré anar. Feliç dia de la mare. T'estimo.